SILENCI
Ens demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir -"a dormir, a callar"-,
cara els dies futurs, una amarga memòria
de sang pels escalons, de vidres en la boca,
una música sola que ningú no escoltava
arrossegant-se, trista, per damunt les estores,
un animal de música, allargassant-se, prim
des del començament de la mort en la terra
i creuant, un per un, tots el túnels dels segles
amb una bruta fam de claredat, només.
Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten.
Creuaven piament les mans sobre el melic,
ofegaven un rot, aclucaven els ulls.
Oh, les eternitats de J.R.J.!
El món està ben fet. A callar tot el món.
A dormir tot el món. El món està ben fet.
Què més ens podeu dâ en altra vida? Amén.
Els versets eucarístics de Bertran Oriola.
LA COLLITA
Passen els dies, i pengen
llágrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.
Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.
Amb silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.
Passen els dies, i deixen
quallat l'oli de les llànties.
La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.
Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.
Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.
En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
FUNDACIONS DE LA RÀBIA
Lentament edifique i dolorosament
aquest cant, que és un cant, més que d'amor,
de ràbia,
d'una ràbia que funda les dinasties bíbliques,
d'una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.
És la ràbia d'un poble o la ràbia d'uns pobles
creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,
tot allò que no fou possible i és possible,
com si únicament ara l'aigua arribàs a l'àtic.
No ens podíem besar si no era ocultament,
i si no ens sorprenia la Moral d'uniforme
i si era a la platja la Moral a cavall.
Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perque no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
No hay comentarios:
Publicar un comentario